“Vaig entrar de cop, els ulls van tardar a acostumar-se a la foscor. Era una habitació petita, lletja, amb una pica, agulles d'estendre, ampolles de plàstic i altres coses que no sabria quin nom tenen. Al fons hi havia prestatges plens de potets de plàstic, tapats i cilíndrics. No sentia res més enllà de desconfiança. Ella, davant meu, no parava de parlar baix, baixet. Amb una mà aguantava una màquina, amb l'altra no parava de gratar-se els cabells, com si busqués alguna cosa entre els potets de plàstic.
-Què busquem? Vaig demanar (en plural, com per integrar-me en la situació).
Sense dir res es va girar cap a mi, amb els ulls molt oberts i una mena de somriure. Es va moure ràpid, va allargar la mà fins a un pam de la meva cara i aguantant un potet va dir en veu baixa:
-Això.
-Això? La desconfiança havia avançat cap a la por.
-Sí, un trosset de la meva vida.”
Descarrega el programa